Castellà

Introducció

L'espanyol o castellà és la llengua romànica més difosa del món. Amb gairebé 493 milions de persones, és la segona llengua materna per nombre de parlants, i la tercera llengua en un còmput global, superant els 591 milions. És també la tercera llengua més utilitzada en la xarxa.

Els seus orígens se situen en el terç nord de la península ibèrica, en el regne de Castella, on s'entremesclaven altres dialectes del llatí, com el galaicoportuguès, l'asturlleonés, o el navarrés-aragonés. Els seus primers testimoniatges escrits es troben en glosses marginals en textos llatins que van anar evolucionant fins a l'aparició de les primeres obres extenses, com el Cantar del Mío Cid.

Durant esta època, el castellà es caracteritzava per l'absència de normes i la presència notòria del substrat llatí, però amb l'extensa producció literària i cultural que es va donar durant el regnat d'Alfons X es va produir una fixació interna de l'idioma. Presenta aleshores una estructura i unes formes que ja estaven bastant allunyades de la seua llengua d'origen, si bé és cert que durant tot els segles XIII i XIV seguixen alternant-se les formes modernes amb les arcaiques.

Amb el regnat dels Reis Catòlics es produïx un auge en el desenvolupament del panorama intel·lectual i cultural que comporta la proliferació de textos específics i de consum individual. A més a més, amb el naixement de la impremta, es multipliquen les traduccions dels clàssics i la seua difusió és més extensa. D'altra banda, amb la unió d'ambdues corones, la llengua de Castella s'expandeix pel regne d'Aragó, la qual cosa afavoreix el contacte del castellà amb altres llengües. Totes estes novetats van produir l'abandonament definitiu del castellà medieval, amb l'aparició d'estructures i formes característiques de l'espanyol actual.

En el segle XVI comença a consolidar-se de forma definitiva el castellà i els canvis que van començar a produir-se en l'Edat Mitjana s'estabilitzen. Açò es deu als diversos factors, com ara la producció literària, el prestigi que adquirix la llengua dins i fora de la península i la proliferació d'estudis gramaticals, entre els quals destaquen la Gramática y la Ortografía d'Antonio Nebrija. Esta evolució prosseguix en el s. XVII.

En el s. XVIII, es produïxen dos fets fonamentals que van suposar la institucionalització de l'idioma: la fundació de la Real Academia Española (1713) i la publicació de les primeres ferramentes oficials: el Diccionario de Autoridades (1726-1737), l'Ortografía de la lengua castellana (1741) i la Gramática de la lengua castellana (1771). Per això, este període es considera l'inici de l'espanyol modern.

Durant els segles següents es continua amb la política d'unificació lingüística, de manera que el castellà és l'idioma d'ús generalitzat enfront de les altres llengües del país. Així mateix, el sorgiment dels regionalismes i nacionalismes, els esdeveniments politicosocials i els avenços científics i tècnics repercutixen en la creació d'un lèxic que definix les noves realitats que sorgeixen, mitjançant l'ús d'estrangerismes.

El castellà en els Arxius Estatals

El castellà és la llengua predominant en els Arxius Estatals. Tanmateix, podem destacar alguns fons que podrien resultar rellevants per a l'estudi d'esta llengua.

Archivo Histórico Nacional

En la secció Clergat es troba la documentació més antiga de l'arxiu, amb pergamins que daten del segle IX, per la qual cosa pot ser interessant per a l'estudi del castellà en les seues primeres fases d'evolució.

A més, altres fons de l'arxiu contenen documentació sobre personatges que resulten d'especial importància per a la història de la llengua i la literatura: Lope de Vega , Calderón de la Barca , Gustavo Adolfo Bécquer , Pío Baroja , etc.

Així mateix, dins dels fons privats que es custodien en este arxiu, està la documentació d'Eduardo Zamacois , Jacinto Benavente , Juan Ramón Jiménez o José Echegaray .

Archivo General de Simancas

Des del punt de vista evolutiu, podem trobar testimoniatges de les diferents fases de l'espanyol, ja que el gruix de la documentació que conté abasta des del segle XV fins al segle XIX, tot i que també hi ha documents anteriors i posteriors.

A més, l'Arxiu General de Simancas també conté documentació sobre personatges que resulten d'especial importància per a la història de la llengua i la literatura: Antonio de Nebrija , Cervantes , Santa Teresa de Jesús , Quevedo, Fray Luis de León , Arias Montano, etc. Així com llicències d'impressions .

D'altra banda, des del punt de vista sociolingüístic, podrien resultar interessants certs fons de l'arxiu, on es barreja la correspondència produïda pels alts estrats de la societat amb els memorials enviats per les classes baixes.

Archivo General de la Administración

En este arxiu podem trobar expedients de censura editorial, així com documentació relacionada amb personatges rellevants, com Lorca , per a la llengua i literatura castellana.

Centro Documental de la Memoria Histórica

Este arxiu conté documentació sobre escriptors i periodistes (com Miguel d'Unamuno ), així com expedients de censura editorial.

Recursos per a la investigació

Bibliografia general

• GARCÍA GODOY, M.ª Teresa (ed.), El español en el siglo XVIII. Cambios diacrónicos en el primer español moderno. Bern, New York: Peter Lang, 2012.
• Lapesa, Rafael. Historia de la Lengua Española. Madrid: Gredos, 2014.
• Martínez Linares, M.ª Antonia; Santamaría Pérez, Mª Isabel. El siglo XIX. Alacant: Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2006. Disponible en xarxa
• Menéndez Pidal, Ramón. Historia de la lengua española, Madrid, Real Academia Española / Fundación Ramón Menéndez Pidal, 2005.
• Roca Marín, Santiago. La lengua en la España de los Austrias. El siglo XVI. Alacant: Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2006. Disponible en xarxa

Recursos digitals

• Real Academia Española, Corpus diacrónico del español (CORDE). Disponible en xarxa
• Real Academia Española, Diccionario historico de la lengua española. Disponible en xarxa
• Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Disponible en xarxa