Asturià-lleonès

Introducción

L'asturià és la llengua romànica nascuda de l'evolució del llatí parlat en les terres constitutives del Conventum Asturum de l'administració romana i posteriorment base territorial del regne medieval d'Astúries i Lleó. Per esta raó rep també la denominació d'asturià-lleonés, àsturlleonés o lleonés, si bé actualment la seua major vitalitat es concentra en la pròpia Astúries o àrees lleoneses contigües, així com a Miranda do Douro (Portugal), on rep la denominació de mirandés. Un altre terme alternatiu és el bable, transmès per diversos textos erudits des de finals del XVIII i present en usos administratius actuals.

Tipològicament, es presenta dins del continu hispanoromànic en una posició intermitja entre el castellà i el bloc galaicoportugués, encara que la major afinitat estructural amb este últim permet considerar una subfamília nord-occidental hispànica constituïda pels dos dominis.

Actualment, un terç de la població asturiana es reconeix com a parlant d'asturià, segons l'enquesta de l'Euskobarómetro de 2017, encara que amb uns nivells de competència lingüística i una distribució social molt desigual del seu ús.

La particularitat lingüística asturlleonesa està expressament reconeguda en els estatuts d'autonomia d'Astúries i de Castella i Lleó, tot i que només la primera comunitat autònoma ha desenvolupat una legislació específica (Ley 1/1998, de 23 de marzo, de uso y promoción del bable/asturiano ). L'organisme oficial responsable de la seua codificació normativa és l'Academia de la Llingua Asturiana, fundada en 1980.

L'asturlleonés en els Arxius Estatals

Els testimonis documentals de l'asturlleonés es remunten a la diplomàtica altomedieval, encara que un ús ple i conscient del sistema romanç local només es registra des del segle XII (es pren com a referència el Fur d'Avilés de 1155) i es generalitza en les escrivanies a partir de mitjans del XIII. Un segle més tard és ja observable una incipient castellanització dels escrits notarials, que en períodes posteriors amb prou feines acullen asturianismes lèxics o gramaticals de manera dispersa i poc sistemàtica. Des d'aleshores, la llengua queda relegada al registre oral-col·loquial o, en tot cas, a composicions literàries, documentades de manera contínua des del segle XVII.

La documentació històrica de la llengua asturlleonesa es repartix per diferents arxius estatals, autonòmics, municipals o eclesiàstics. Els principals fons antics es conserven en els arxius de les catedrals d'Oviedo i León , del monestir de Sant Pelayo o dels municipis d'Oviedo/Uviéu o Avilés . Els materials documentals més importants per als últims segles estan depositats en la Biblioteca de Asturias , la del Real Instituto de Estudios Asturianos i l'Acadèmia de la Llingua Asturiana, entre altres.

Els Arxius Estatals també conserven abundant documentació en llengua asturlleonesa, des del període medieval fins al contemporani.

Archivo Histórico Nacional

La secció de Clergat recull els arxius de nombroses institucions eclesiàstiques de l'àrea lingüística asturlleonesa com a conseqüència de la Desamortització del segle XIX.

• Catedral d'Oviedo Conserva documentació complementària que guarda la pròpia institució. Es remunta fins al segle IX. Consta de 69 lligalls, 67 volums i 14 carpetes de pergamins, on s'hi troben diverses actes notarials medievals en llengua asturiana.
• Catedral de León Xicotet fons documental complementari que conserva la pròpia institució. Es remunta al segle X, incloent-hi diversos pergamins, lligalls i volums.
• Monasterio de Santa María de Carrizo Monestir cistercenc femení fundat en 1176. El fons inclou una carpeta de pergamins d'època medieval, a més de diversos lligalls i volums amb cronologia posterior.
• Monasterio de Santa María de Belmonte Cenobi masculí d'origen altmedieval que va adoptar l'orde del Císter en el segle XII. Conserva 14 carpetes de pergamins, en bona mesura medievals i redactats en asturià.

Archivo General de la Administración

• Ministerio de información y Turismo Els expedients de censura a discogràfiques de la dècada de 1970 inclouen nombrosos grups musicals en llengua asturiana.

Recursos per a la recerca

Bibliografia general

• Francisco Alonso de la Torre Gutiérrez, “Análisis gráfico-fonético de documentos notariales escritos en Asturias durante los siglos XIII, XIV y XV”, Res Diachronicae 18 (2020), pp. 63-85. Disponible en xarxa

• Xosé Lluis García Arias, Gramática Histórica de la Lengua Asturiana. Uviéu. Academia de la Llingua Asturiana, 2003. Disponible en xarxa

• José Ramón Morala Rodríguez, “Norma y usos gráficos en la documentación leonesa”, Aemilianense 1 (2004), pp. 405-429. Disponible en xarxa

• Elena E. Rodríguez Díaz, “Lengua asturiana y cultura oficial en la Asturias del siglo XIV”, Lletres Asturianes 35 (1990), pp. 127-134.Disponible en xarxa

• Xulio Viejo Fernández, La llingua n’Asturies al traviés de los sieglos. Gijón/Xixón, Trea, 2022.

• Xulio Viejo Fernández, La llingua n’Asturies al traviés dels sieglos. Gijón/Xixón, Trea, 2022.

Diccionaris

• Diccionariu de la llingua asturiana. Academia de la Llingua Asturiana, Oviedo/Uviéu, 2000.Disponible en xarxa
• Xosé Lluis García Arias, Toponimia asturiana: el porqué de los nombres de nuestros pueblos. Oviedo/Uviéu, Prensa Asturiana/La Nueva España, 2005. Disponible en xarxa
• Xosé Lluis García Arias, Diccionariu etimolóxicu de la llingua asturiana. Oviedo/Uviéu, Academia de la Llingua Asturiana/Universidá d’Uviéu, 2017-2021.
• Jannick Le Men, Léxico del leonés actual. León, Centro de Estudios e Investigación "San Isidoro", 2002-2012. Disponible en xarxa

Repertoris documentals

• Ana María Cano González et al., Repertorio bibliográfico de fuentes documentales del dominio lingüístico asturiano-leonés en la edad media. Oviedo/Uviéu, Conseyería de Cultura del Principáu d’Asturies, 1996.