Frida Johansen

Frida Felicia Johansen (Copenhague, Dinamarca, 1943)

Frida Johansen és una economista danesa que va desenvolupar la seua activitat professional al Banc Mundial, participant en projectes de desenvolupament de diferents tipus a Àfrica i Àsia. Pel seu treball es va traslladar als Estats Units d’Amèrica, on continua assentada i resideix actualment com a pensionada a Mclean, Virgínia. Germana de la ceramista Tove Johansen, Frida Johansen ha estat una figura fonamental per a mantenir viu el llegat de l’artista.

La ceramista Tove Brigitte Johansen nasqué a Gentofle, Dinamarca, l’any 1932. No obstant això, la seua carrera artística es desenvolupà principalment a Argentina i als Estats Units d’Amèrica, on guanyà una enorme reputació. A Dinamarca, cursà els seus estudis a l’escola privada Holte Gymnasium de Copenhague i es llicencià en Belles Arts l’any 1949. A primeries de 1950 es traslladà juntament amb la seua família a Buenos Aires i es formà allà sota la tutela del madrileny Fernando Arranz López, qui alhora havia treballat al taller de Daniel Zuloaga instal·lat a l’antiga església de Sant Joan dels Cavallers de Segòvia. Arranz s’havia traslladat a la capital argentina el 1927 i fou el responsable de la fundació de les primeres escoles públiques de ceràmica al país, que estigueren vinculades a la Universitat. Així, la carrera de Johansen es desenvolupà a l’Escola Nacional de Ceràmica de Buenos Aires, fundada i dirigida per Arranz. Després de la mort del seu mestre l’any 1980 es va traslladar a Virgínia, Estats Units d’Amèrica, on va establir un nou taller i començà a guanyar reputació. Fou guardonada a diversos certàmens d’art organitzats pel Programa d’Art a Espais Públics de l’estat de Maryland i, gràcies a la seua carrera artística, obtingué la residència permanent als Estats Units d’Amèrica, on morí el 2009.

Les obres de Johansen es caracteritzen per una refinada tècnica de vidriat, daurat i esmaltat, on es reflecteixen les influències espanyoles i americanes. És coneguda per les seues obres de gran escala, murals a edificis públics i privats com ara la Central Nuclear Atucha a Buenos Aires o la Catedral de Santa Florentina a Campana[1], Buenos Aires, encara que també realitzà peces de petit format com ara escultures, gerres i plats. A les seues obres s’aprecia una vinculació estètica amb l’obra ceràmica de diversos artistes de l’avantguarda espanyola de postguerra, com el grup Parpalló, encara que especialment destaca la vinculació amb la renovació estètica d’entreguerres que li transmeté el seu mestre Fernando Arranz.

La mort de la ceramista l’any 2009 impulsà a la seua germana Frida Johansen a donar obres de la seua col·lecció personal a institucions museístiques de diversos països. La donant posà el focus en Espanya degut a la vinculació estètica de l’obra de la seua germana amb la tradició espanyola iniciada per Zuloaga. Per això, ha realitzat donacions tant al Museu Nacional d’Arts Decoratives de Madrid com al Museu Nacional de Ceràmica i Arts Sumptuàries “González Martí” de València. El museu custodia onze peces de Tove Johansen i dues de Fernando Arranz procedents de la donació realitzada el 2011.

Les obres de Fernando Arranz López conservades al museu (CE1/18109 i CE1/18115) reflecteixen l’estil postcubista i constructivista de l’artista de postguerra influït per les avantguardes. La pròpia Tove Johansen ja havia donat una col·lecció d’obres del mestre –que incloïa dibuixos, gravats, fotografies i peces ceràmiques- a la Junta de Castilla y León (Museu de Segòvia), on es realitzà la primera mostra dedicada a l’artista el 2011.

Pel que fa a les obras de Tove Johansen procedents de la donació de la seua germana, el Museu Nacional de Ceràmica custodia obres de diferents períodes de creació de l’artista. Per exemple, a aquesta mostra s’exhibeix un plat datat l’any 1947 (CE1/18116), singular donat que es tracta de la única peça que es conserva al museu del període formatiu de l’artista a Dinamarca, abans de traslladar-se amb la seua família a Argentina. Al·ludint a la seua època a Buenos Aires, una de les peces més destacades de la donació és una figura escultòrica que representa a dues pescadores, datada el 1955 (CE1/18112). Aquesta obra rebé el Premi d’Honor a l’exposició realitzada per l’Escola Nacional de Ceràmica de Buenos Aires d’aquell any. Per últim, el museu també conserva obres de l’etapa estatunidenca de la ceramista. Destaca un plat (CE1/18106) de color fosc decorat en daurat amb l’alçat de la façana coneguda com a Porta de Goya del Museo Nacional del Prado de Madrid, que reflexa l’habilitat de l’artista en la decoració a base de fines línias. L’artista adapta en aquesta obra el disseny realitzat per l’arquitecte Alfredo Rodríguez Orgaz i publicat al llibre El Gran Prado, de 1993.

[1] Mural realitzat junt a l’artista argentí Raúl Soldi.

Patricia Garzón Serrano