Història del edifici

El palau gòtic

La construcció de l'antic edifici del palau es deu a la família Rabassa de Perellós, saga iniciada pel matrimoni Francesc de Perellós i Joana Rabassa. El seu nét, Giner Rabassa de Perellós i Montagut, adquirix el senyoriu de Dosaigües el 1496 a Lluís Cornell Boïl de Lladró i, d’aquesta manera, s’inicia la Baronia de Dosaigües. Tal vegada en aquell moment es van impulsar les primeres reformes d'importància de l'edifici, que es van estendre als segles següents, i fins i tot se’n va ampliar la superfície mitjançant la compra de propietats adjacents.

No obstant això, l'aspecte exterior de l'edifici no va variar excessivament, en relació amb la configuració medieval, fins a l'ascens al marquesat per part de l'antiga baronia. Hi ha informació gràfica que permet apreciar aquesta evolució, com el plànol de València fet pel Pare Tosca el 1704, que inclou vistes del palau contemporànies al moment en què es va aconseguir el marquesat amb Giner Rabassa de Perellós i Pardo l’any 1699. L'edifici gòtic era una construcció que constava d'entresòl, planta noble i golfes amb galeria seguida, a la manera d'altres palaus similars de l'època, com el de l'Almoina. El conjunt es completava amb tres ales al voltant del pati amb entresòl i pis. En la part posterior, es repetia aquesta configuració entorn d'un altre pati tancat per dues crugies. Aquest segon pati era en realitat un hort que posteriorment va allotjar un jardí (cap a l’any 1825).

El palau en el segle XVIII

Cap al 1740, Giner Rabassa de Perellós, III marqués de Dosaigües, va decidir renovar la seua casa pairal com a mostra del seu poder i llinatge, i va encarregar l'obra al gravador i pintor Hipòlit Rovira, que substituïx el caràcter sever de l'antiga casa per una gran abundància decorativa.

D'aquesta reforma destaca especialment la portalada principal, que va ser realitzada en alabastre per Ignasi Vergara, a partir el disseny d'Hipòlit Rovira. La façana, d'estil purament barroc, presenta dues figures al·legòriques del riu en al·lusió al marquesat i està rematada per una fornícula amb la Mare de Déu del Roser, que va ser realitzada pel mateix Vergara. Estava protegida per un balcó llarg del qual es conserven gravats i fotografies.

Una fotografia feta entre els anys 1854 i 1863 mostra l'aspecte original de la portalada anterior a la reforma del segle XIX, en què destaca una prolongació de l'ornamentació basamental cap al costat oest. De fet, el projecte de reforma de la façana de José María Xímenez i Cros, que data del 1863, elimina aquesta part i proposa una façana neobarroca per a integrar i contextualitzar la portalada de Rovira i Vergara.

El palau en el segle XIX

Però la reforma de major envergadura es va emprendre amb Vicent Dasí i Lluesma, que va heretar el títol de marqués de Dosaigües l’any 1853, en esgotar-se la successió directa. Aquest va decidir dur a terme una àmplia reforma de l'edifici entre els anys 1854 i 1867, de caràcter bàsicament ornamental en un clar eclecticisme, que combina rococó, neoimperi i motius xinesos.

La reforma es va basar en un acurat estudi de l'essència del propi immoble, com a evidència el projecte de Ramón M. Xímenez i Cros. Així doncs, es va modificar, i es va substituir per un estucat jaspiat el delicat estuc figurat de Rovira i refet per Ferrer en el segle XVIII, ja que no tenia cap protecció constructiva, com pot ser un rafel o una volada. També es va derrocar el balcó llarg del segle XVIII.

En el pati interior es van substituir les finestres gòtiques per balcons amb relleus de figures al·legòriques al·lusives a les arts (arquitectura i escultura), a l'agricultura i al comerç, base de la riquesa del marqués. En la reforma van participar Sal·lustià Asenjo i José Brel juntament amb Plàcid Francés, José Felipe Parra, José Marcelo de Contreras, Francisco Molinelli, Eleuterio Álamo i uns altres, com a artífexs de la decoració, i es van crear programes adaptats a la funció de cada àmbit.

Amb aquestes obres es va crear un conjunt d'espais, es va alterar l'altura de les sales, es van acurtar unes altres o es van revestir els sostres amb escaioles que després servirien de suport a la decoració de cada àmbit.

Així mateix, es va adquirir mobiliari de l'època, com el conjunt de mobles de Dresden amb aplicacions de porcellana saxona de l’anomenada Sala de Porcellana. Després d'anys d'obres, es va inaugurar la reforma el 17 de maig de 1867.

El palau en el segle XX

L’any 1941, el palau va ser declarat monument històric-artístic i el 1949 va ser venut i adquirit pel Ministeri d'Educació per a ubicar-hi la important col·lecció de ceràmica del matrimoni format per Manuel González i Martí i Amèlia Cuñat i Monleón, donada a l'Estat el 7 de febrer de 1947. Durant set anys va tindre la seu en el domicili del fundador, però després de la rehabilitació del palau de Dosaigües, duta a terme entre el 26 de juliol de 1950 i el 18 de juny de 1954, el Museu Nacional de Ceràmica va obrir les portes.

Entre els anys 1969 i 1972 es va ampliar el museu, i es va iniciar la construcció d'una nova ala que, en l’exterior, reproduïx fidelment l'estil de la façana del palau del segle XIX.

En els anys 80, el museu necessitava millorar la infraestructura i les instal·lacions, i emprendre també la restauració de l'immoble i la renovació de la museologia. El 1990 el museu es va tancar al públic per a fer-ne les obres de rehabilitació, que es van estendre fins a l'any 1998, en què va reobrir les portes al públic.