Multilingüisme a Espanya: passat i present

El nostre país és, i sempre ha estat, plurilingüe. Abans de l'arribada dels romans, la península ibèrica era habitada per pobles de diversos orígens amb llengües de diferent naturalesa, comunament conegudes com a llengües paleohispàniques, que són cinc: el celtíber, el lusità, l'ibèric, el basc i el tartessi. A més, des de molt aviat, va haver-hi assentaments de grecs i fenopúnics, els idiomes dels quals van influir en les llengües autòctones.

Altrament, en el curs de la segona guerra púnica (218 a. C), van arribar els primers soldats romans i amb ells el llatí. Des d'aquell moment, s'inicia un llarg procés (conegut com a romanització o llatinització) en el qual el llatí passa d'un estat de convivència amb les llengües vernacles a imposar-se sobre elles i exercir un paper hegemònic, convertint-se així en la llengua materna de tots els peninsulars (a excepció del basc). D'altra banda, l'arribada dels pobles bàrbars també va influir en el llatí hispànic, encara que de manera molt lleu.

Amb l'arribada dels musulmans a la península ibèrica, el llatí d'Hispània va donar pas al llatí vulgar, una llengua col·loquial i desproveïda de normalització que va conviure en un llarg període de bilingüisme amb l'àrab. És en aquell moment quan, des del s. VIII fins a aproximadament el s. XIII, del llatí vulgar comencen a sorgir i desenvolupar-se les llengües romàniques com a conseqüència de la variabilitat geogràfica i, sobretot, per la transmissió predominantment oral de l'època. En la península ibèrica, les llengües romàniques són el galaicoportuguès, el lleonès, el castellà, el navarroaragonès i el català. Així mateix, cal ressenyar la pervivència del basc i l'existència del mossàrab, una llengua romanç emprada pels cristians que vivien en territori musulmà.

Durant la conquesta cristiana, les llengües del nord es van expandinr a mesura que els regnes van ocupar territoris cap al sud. En la Corona de Castella, el castellà va anar reduint i desplaçant altres romanços, com el lleonès, i des del regnat dels Reis Catòlics, també al gallec en la comunicació escrita. A nivell oral, les altres llengües (com el basc, el català o el gallec) van seguir desenvolupant-se, encara que amb les polítiques centralitzadores dels borbons van conviure amb el castellà en una situació de diglòssia.

Al caliu del corrent romàntic que es va donar al s. XIX, va aparèixer un moviment de renaixement lingüístic que pretenia recuperar les llengües i elevar-les a nivell de llengua de cultura a través del seu ús literari, especialment a Catalunya, Galícia i País Basc. Actualment, i després d'una etapa de persecució i repressió per la dictadura franquista, la Constitució de 1978 va reconèixer la pluralitat lingüística i va establir que les llengües espanyoles diferents al castellà podien ser oficials d'acord amb els estatuts d'autonomia.