Tractat àrab de pau (1362)

La geopolítica prèvia

L'interès dels diferents regnes peninsulars pel nord d'Àfrica data del segle XIII i respon, contra el que pogués pensar-se, a les apetències mercantils d'aquests mateixos regnes i a la competència pel domini del Mediterrani amb les rivals ciutats italianes que disputaven, sobretot a Aragó, la supremacia comercial i política a Occident. En aquest context, els reis d'Aragó i Castella, Jaume II i Sancho IV, van signar un acord de repartiment de les zones d'influència en la costa nord de l'altre costat de l'Estret, amb la frontera en el riu Muluia, a l'est de Nador. Tots dos necessitaven estabilitat per a afrontar, Jaume la conquesta de Sicília, i Sancho l'apaivagament del seu propi regne després de les disputes hereditàries que van seguir a la mort del seu pare, Alfonso X.

En el segle XIV, es va desenvolupar, doncs, una pressió dels peninsulars sobre el Magreb relacionada amb els forts corrents comercials, tant per part dels castellans com, sobretot, pels comerciants catalans, valencians i mallorquins. I amb l'increment del comerç, el del cors i de la pirateria, en el qual els marins castellans van ser especialment actius. La intensitat dels trànsits comercials va portar aparellada la de les relacions humanes, afavorides pel fet de l'existència en els regnes cristians d'una important població mudèjar, que emigrava sovint cap al Magrib.

El document

Són nombrosos els tractats entre els reis peninsulars i els sultans magrebins signats durant el segle XIV. Entorn de 1359 o 1360, el Magrib s'havia convertit en un territori, a més, en què les lluites internes pel poder afavorien la intervenció i influència de potències estrangeres, que, sobretot en el cas dels aragonesos, van obtenir la signatura d'avantatjosos tractats comercials, protegint la presència de mercaders de la Corona aragonesa sobre les costes del nord d'Àfrica i les seves principals ciutats (Ceuta, Alcúdia de Barbaria, Honaine, Orà, Mostaganem, Alger, Bugia, i Tunísia, entre altres).

En el tractat de pau que presentem, signat en 1362 entre Pere el Cerimoniós, rei d'Aragó, i el sultà del Marroc, per cinc anys, tots dos es comprometien a no atacar als seus respectius súbdits. En cas que es produís una agressió, acordaven alliberar els captius, castigar els responsables i rescabalar els danys causats. Es regulaven, a més, els impostos comercials que havien de pagar-se, es protegia els mercaders, i també als navilis en cas de naufragi.

Les fonts àrabs en l’ACA

L'Arxiu de la Corona d'Aragó conserva un conjunt de 182 documents àrabs originals, en la seva gran majoria enviats als reis d'Aragó pels reis i alts funcionaris dels països musulmans del Mediterrani durant el segle XIV. La meitat aproximadament d'aquests documents provenen del regne de Granada, quedant l'altra meitat repartida entre el Marroc (32), Tunísia (30), Tlemcen (10), i Egipte (11). La immensa majoria daten dels primers seixanta anys del segle XIV, encara que hi ha dos excepcionals tractats bilingües amb els musulmans del regne de València del segle XIII. El document més tardà és un extens tractat amb Egipte, de 1430. Es conserven a més les traduccions medievals d'altres vuitanta documents àrabs de la mateixa època, els originals dels quals es van perdre. Cal destacar, finalment, l'estreta relació que aquesta col·lecció té amb altres documents de l'arxiu, especialment amb els registres de la Cancelleria, on es troben les respostes dels reis d'Aragó a aquestes cartes, la qual cosa millora la seva comprensió i contextualització.

Document a PARES

Traducció

Bibliografia