Lletra de Mérimée (1846)

L'arxiu com a centre de recerca

Pròsper de Bofarull (1777-1859), arxiver i director de l'Arxiu de la Corona d'Aragó entre 1814 i 1849, representa un punt d'inflexió en la història set vegades centenària de la institució. A ell es deu la rematada de la seva transformació, d'òrgan administratiu a centre científic i cultural al servei de la història.

Va introduir canvis en la pràctica reglamentària de l'arxiu, que fins llavors havia estat tancat als literats i historiadors, la qual cosa era, en la seva opinió, una política “impròpia d'un govern il·lustrat i just”, com va dir en 1820, proposant que “qualssevol persona de coneguda probitat podrà entrar en l'Arxiu durant les hores d'oficina a fer les seves recerques sobre la matèria o punt que se li ofereixi, però, mitjançant el corresponent permís d'atenció de l'arxiver, i per al maneig dels originals, es demanarà permís al rei per la Secretaria de Governació”. Es va avançar al propi govern espanyol, que fins a 1844 no va adoptar unes tímides mesures aperturistes dels arxius nacionals. Bofarull defensava una major liberalització de la consulta. I, amb les limitacions legals del seu temps, va obrir l'arxiu a la recerca i a la cultura.

Va ser, també, un intel·lectual coneixedor dels principals corrents historiogràfics i erudits de l'època, la qual cosa li va permetre cartejar-se amb alguns dels més destacats investigadors nacionals i internacionals.

El seu fill, Manuel de Bofarull (1816-1892), que li va succeir en el càrrec en 1850, va seguir la norma de curiositat científica i bon tracte cap als visitants. En les cartes dels usuaris, s'elogia el clima d'estudi i amabilitat creat pel segon dels Bofarull, sent fins i tot definit l’ACA per un erudit francès com “l'arxiu de la cortesia”.

La correspondència amb grans erudits

En el segle XIX l’ACA obté fama internacional i comença a ser consultat, tant en persona com per correu, per investigadors de tot el món, especialment de França, Alemanya i Itàlia. La nòmina d'historiadors que consulten o escriuen a l'arxiu inclou els grans noms de l'erudició del moment: Tomás Muñoz i Romero, Adolfo Bonilla, Marcelino Menéndez i Pelayo, Pascual Gayangos, Francisco Codera, Francisco Danvila, Julián Ribera, Roque Chabás, Jaume Massó i Torrents, Antonio Rubió i Lluch, Eduardo Hinojosa, Josep Sanchis Sivera, Andrés Giménez Soler,… I també personalitats estrangers com Prosper Mérimée –que va mantenir correspondència i amistat amb Pròsper de Bofarull-, Morel Fatio, Desdevises du Dezert, Joseph Calmette, Emilio Huebner, Heinrich Finke, Rudolf Beer, Carini, La Mantia, i tants altres. De tots ells, i de molts altres, l'arxiu conserva correspondència erudita i personal amb els seus directors.

Prosper Mérimée

Prosper Mériméé (1803-1870) va ser un novel·lista, dramaturg, historiador i arqueòleg francès, conegut, sobretot, per la seva novel·la “Carmen”, que Georges Bizet va transformar en una de les més famoses òperes franceses. En 1846, després d'acabar aquesta novel·la, Mérimée havia començat a escriure la història del rei Pere I de Castella, publicada en 1848, la figura del qual va impressionar a aquest autor romàntic. Va indagar en diversos arxius i biblioteques espanyols fins que va ser informat que a Barcelona existia un important dipòsit de documentació medieval. L'arxiver li va remetre informació valuosa per a la novel·la, com la còpia de de el pacte autògraf signat a Montsó en 1361 entre el rei Pere IV d'Aragó i el comte de Trastàmara, futur Enric II de Castella. Mérimée va viatjar a Barcelona, on va ser ben acollit pels Bofarull, amb els qui va mantenir una llarga amistat intel·lectual i personal.

L'Arxiu de la Corona d'Aragó conserva entre les seves cartes, una d'amistat i reconeixement dirigida a Pròsper de Bofarull, amb els detalls d'algunes consultes mútues i relatant el seu retorn de Barcelona a París.

ACA,SECRETARÍA,127,Merimee/1846

Transcripció

Bibliografia: J. Ernesto Martínez Ferrando, Próspero de Bofarull y Próspero Mérimée (una amistad ejemplar), Reus, 1954.