Les edicions del Llibre del Repartiment de València

La primera notícia de que els registres de donacions de Jaume I en el regne de València estiguessin dipositats a l’Arxiu Reial de Barcelona, o el seu precedent, el dipòsit habilitat en la casa que l’orde de Sant Joan de Jerusalem tenia a Barcelona, es remunta a l’any 1301. Ja el 1376 consta que aquests llibres es trobaven en l’Arxiu deslligats i molt malmesos. L’inventari general que es va fer el 1584 els descriu, amb alguna diferència respecte als folis avui conservats, i amb especial menció al seu estat de conservació. Per aquest motiu, en el segle XVIII els arxivers van treure còpia dels registres 5 i 6. Aquestes còpies modernes es troben avui relligades a continuació de l’original, en el mateix volum. Els arxivers sempre consideraren, correctament, que aquests volums contenien ximples donacions, i això ho van fer constar als inventaris de l’Arxiu, en els que es refereixen a ells com a memorials de concessions, llibres de donacions o establiments, i d’altres títols similars, a saber: “memorialia donacionum”, “Super donationibus Valencia”, “Liber iste memoratur de domibus Valencia”, “donaciones de Valencia et de termino”, “Regestrum intitulatum Donationum regni Valencia”, “memoria o extracto de todos los lugares dados por el ínclito Rey Dn. Jayme el Conquistador”, etc.

Pròsper de Bofarull, director de l’Arxiu entre 1814 i 1849, publicà els actuals registres 5, 6 i 7 en el volum XI de la “Colección de Documentos Inéditos del Archivo de la Corona de Aragón”, Barcelona, 1856. Amb aquesta publicació, Pròsper de Bofarull va induir als historiadors a considerar els dos registres de donacions de Jaume I (núm. 5 i 6), juntament amb la relació de cases de la ciutat de València (núm. 7), com les matrius d’un únic repartiment de terres. L’errada es va estampar-se al títol donat al volum: Repartimientos de los reinos de Mallorca, Valencia y Cerdeña. Pel que fa a Mallorca, es pot parlar d’un veritable repartiment, atès que hi va haver repartiment, general i global, de tota l’illa, tal i com s’havia considerat des d’antic. Pel que fa als regnes de València i Cerdenya, no ho són. Va ser l’opinió de l’il•lustre erudit valencià Roc Chabás: “El Repartimiento [de Valencia] no es tal repartimiento (como lo fue el de Mallorca), sino una serie de notas en borrador para hacer el de Valencia en sus casas y término, y datos sueltos para lo demás del Reino, del cual no aparece se hiciera distribución sistemática”. A pesar de la seva clarividència, Roc Chabás va afegir involuntàriament una errada més al tractament donat a aquests llibres, al referir-se’n, en el títol del treball pioner que els va dedicar el 1888 com a “El libro del Repartimiento de la ciudad y Reino de Valencia”. Des d’aleshores, l’errada de l’expressió en singular s’ha fet general.

L’edició de Bofarull era “excelente como trascripción paleográfica” (en paraules de Julián Ribera, amb l’opinió del qual van coincidir d’altres molts historiadors), però no crítica. Aquesta edició, degut als problemes que planteja l’original i als criteris de l’època (lluny dels acceptats actualment per a una edició crítica), presentava nombroses deficiències, una de les quals, no menor, el fet de no editar les parts ratllades en l’original, que l’editor va considerar anul•lades, aplicant el que hom sap de la pràctica notarial del segle XIII. Bofarull va ometre tots el assentaments ratllats, independentment del nom i de l’origen geogràfic (que no sempre hi consta) del beneficiari de la donació. En molts casos es pot comprovar que un assentament ratllat a l’original (i per tant no publicat per Bofarull en la seva edició al considerar que l’escrivà ho havia anul•lat) està copiat literalment en d’altra part del llibre sense ratllades, i per tant apareix efectivament en la seva edició. Bofarull, a més de senyalar que els volums originals es trobaven “algo maltratados por el tiempo”, va advertir que degut a les limitacions de l’impremta no havia pogut marcar “las muchas correcciones o añadiduras de que está cuajado el original; pues son estas en tanto número, y tantos los descuidos que al hacerlas se cometieron, que en muchísimos casos, más que descifrar, hemos debido interpretar el manuscrito” i per això va demanar que es tinguessin en compte les dificultats i es disculpava per “si alguna vez nos hemos visto obligados a transigir entre la escrupulosa fidelidad a las palabras sueltas de un texto dudoso, y el sentido que naturalmente debía darse a la totalidad de la frase”. Gràcies a aquestes advertències els historiadors acadèmics foren conscients de que aquesta edició era deficient i inexacta, i que no deixava de ser una interpretació del text original, que, per altra banda, en tot moment ha estat consultable a l’Arxiu de la Corona d’Aragó pel seu acarament per part dels investigadors que ho desitgessin. En qualsevol cas, i tenint en compte els medis i materials a l’abast de la historiografia espanyola del segle XIX i primera meitat del XX, l’obra de Pròsper de Bofarull va ser meritòria i va concitar nombrosos elogis. José Camarena Mahiques ho va expressar al X Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, celebrat a Saragossa el 1976, a l’escriue que “de todos modos, y teniendo en cuenta sus defectos, gracias a D. Próspero de Bofarull por haber realizado esta edición”.

Conscient d’aquestes limitacions el gran arabista Julián Ribera y Tarragó va preparar una edició fotogràfica de qualitat, que només va poder veure el llum el 1939, però sense l’anunciada transcripció. Amb posterioritat, es van publicar dues edicions del Llibre del Repartiment, una dirigida pel Dr. Antoni Ferrando (Valencia, 1979), que inclou la seva reproducció facsímil, i d’altra realitzada pels Dres. Desamparados Cabanes i Ramón Ferrer (Saragossa, 1979-1980). Des de l’any 2008, també es pot consultar gratuïtament l’original digitalitzat en el Portal de Archivos Españoles (http://pares.mcu.es).