Fundació de l'Arxiu de la Corona d'Aragó (1318)

Un arxiu dispers

Al llarg dels segles XI al XIII, els reis d’arreu de l’Europa cristiana solien deixar el seus documents dispersos per esglésies i monestirs de la seva confiança o devoció, sense constituir un depòsit central. Així va ocórrer a la Corona d’Aragó, amb una peculiaritat. En un dels estats que la constituïen, Catalunya, la pervivència del dret romà a traves de la lleis gòtiques va fer que durant l’Edat Mitjana es donés una gran importància a la consignació per escrit dels fets i actes jurídics, procurant la seva recuperació posterior.

Amb l’ampliació dels dominis de la Corona d’Aragó, des de mitjans del segle XIII, comencen a proliferar les notícies referents a la documentació dels reis i al seu arxiu. Havia dipòsits de documentació reial en els monestirs de Sixena i Sant Joan de la Penya, en Aragó, i també en Barcelona, en la casa de l’ordre del Hospital de Sant Joan de Jerusalem, en la del Temple o en el mateix Palau Reial d’aquesta ciutat. A principis del segle XIV, havia crescut considerablement la documentació generada per les oficines del rei i també la seva complexitat.

Tot això, no s’apartava molt del que estava passant a altres monarquies europees. Però el contacte amb Sicília va tenir conseqüències no solament polítiques. El segongènit de Pere III el Gran, Jaume II el Just (1291-1327), va governar durant alguns anys el regne de Sicília, on s’havien desenvolupat algunes de les pràctiques administratives i burocràtiques més avançades de l’època, i on l’emperador Frederic II (I de Sicília) (1194-1250) havia adoptat unes primerenques mesures legislatives sobre el valor probatori dels documents conservats en els arxius.

L’ordre del rei

Quan va morir el seu germà Alfons (1285-1291), Jaume II va retornar per fer-se càrrec del regnes ibèrics de la Corona d’Aragó, tenia, gràcies a la seva experiència a l’illa, una idea molt perfilada del valor dels documents i dels usos com a base del poder (en les relacions internacionals i en el seu govern intern del seus regnes).En juliol de 1318, va ordenar que unes cambres del Palau Reial de Barcelona, que l’ampliació de la capella palatina va deixar lliures, fóren destinades al seu arxiu. Va néixer llavors l’Arxiu de la Corona d’Aragó, ubicat en la barcelonesa Plaça del Rei, on encara avui, set-cents anys després, té la seva seu històrica.

Coneixem l’ordre verbal del rei Jaume II per aquest document de maig de 1319, amb el qual es liquiden les depeses ocasionades per les obres de construcció i adaptació de les estàncies per a l’arxiu, ubicat en l’avantcambra de la capella de Santa Àgata. Al 1346, el rei Pere el Cerimoniós va nomenar al seu escrivà Pere Perseya com a primer arxiver reial amb aquest títol, un lloc que des de llavors s’ha anat cobrint sense interrupció.

(ACA, Reial Patrimoni, Mestre Racional, vol. 627, f. 137v-138r).

Transcripció i traducció parcial del document

Bibliografia

Accés a PARES