Pràctica sanitària femenina en el segle XVII

Les pràctiques sanitàries de la dona en l'època moderna eren reconegudes i altament valorades pels seus coetanis. No obstant això, la imatge d'aquestes pràctiques transmeses per les fonts arxivístiques és parcial i estereotipada. En el Dia Internacional de les Dones reivindiquem des de l'ACA el seu treball individual com a llevadores, matrones o guaridores.

Salto de línea En nom propi, detall destacat perquè l'anonimat és una característica universal del treball femení, tres dones: Magdalena Fenollet, Josefa Medina i Joana Ruiz, ens tracen alguns trets de l'atenció sanitària que exercien de manera empírica. Curaven malalties vàries (se cita el “mal de ràbia” o remeis “a les muxeres que pateixen malalties en els pits”) però també tractaven amb gran habilitat fractures i dislocacions de braços i cames. La pràctica sanitària era exercida pels gremis i col·legis de metges i cirurgians, que excloïa a la dona d'una formació reglada. Sense accés a la instrucció formal gremial o en facultats mèdiques, aquestes dones no podien examinar-se i demostrar la seva competència ni aconseguir llicència per a exercir. Aquesta delimitació emmarcava la sol·licitud a les autoritats d'aquestes guaridores en un doble objectiu. Oficialitzar la seva competència mèdica apresa en el si de la família al costat d'àvies i mares. I aconseguir un salari o gratificació, sense que les hi acusés d'intrusisme per part dels metges i cirurgians del gremi.

Salto de línea El seu principal argument és la utilitat pràctica i beneficio sobre la salut que la seva perícia -al·ludeixen algunes que era un do atorgat per Déu- produeix sobretot entre pobres o desnonats. Aquestes fonts arxivístiques testimonien un afany d'igualtat derivada d'una consciència de la seva capacitat i coneixement expert.

Espai d'Igualtat del Ministeri de Cultura i Esport

Arxius Estatals